11 d’Agost de 2018
Per tots aquells que no heu tingut la sort de visitar el Palau de Maricel… Vull dir de visitar-lo abans de 1921, quan el Palau era realment extraodinari tant per fora com per dintre, us en regalo la descripció d’algu que si ho va fer, Francesc Garcia Escarré.
En el seu article “D’un cap de mon a l’altre” publicat a la revista del Centre Català de L’Havana “Vida Catalana” al Gener de 1922 ens descriu l’entorn i les riqueses del Palau amb aquestes paraules:
“Tots sabeu que a pocs quilometres de Barcelona es troben les costes del Garraf, renglera de montanyes roblertes de pins i mates flairoses, pedregam que com monstre endormiscat ha deixat a la má de l’home foradar arreu per extendre rails de camins de ferro i aplanar tortuosament les cimes o vores per apropar les viles a la ciutat. Sortint del seguit de forats o de les tortes de la carretera es troben les vinyes amb sos emparrats, cuidats com jardins de les més valioses flors. Aixís de son fruit surt la tant famosa Malvesia.
Tot seguit la vila amb sos carrers nets, d’una netedad encisadora, amb casetes blanques com tofes de neu, coronades amb cornises de rajola i cobertes de teules que daura el sol. Totes les casetes tenen son terradet o pati blau adornat amb fileres de clavellines de totes castes, primorosament cuidades per les gentils donzelles. Entre mitg de roserars no hi manca el llasamí enfilat per les parets. Arreu de la vila es respira la flaire de les flors. Seguint avall, un dels carrers de menys amplada, es troba el Baluart, lloc escollit. Es el més soperb de la vila. Sembla que la Naturalesa extengué els peus del rocam de Garraf fins a Sitges, per a fer-hi un dia el Gran Casal sobre aquest tros de roca que separen les dos formoses platjes que són el dot de la Natura per embellir més la Vila. A la platja petita s’hi van retirant els pescadors. La platja gran té un formós passeig ple de petits hotels de més o menys mal gust que són hostatjes dels forasters que hi van a estiuejar. […]
Tornem al Baluart on en Miquel Utrillo, respectant l’estructura dels carrers i places, i fins tot lo possible de les cases, hi alçá Maricel, Casal de rigides parets blanques coronades amb gornises de rajols i covertes de teules, altres cossos d’edifici acabats amb branes de teula i pilans amb gerros de terrissa embarnissada. Arreu hi ha portals de pedres motllurades amb columnes, capitells i ménsoles de bella escultura representant-hi diferents passatjes de la vida. D’aqueixes pedres n’hi ha de tota Espanya. Aqueixes pedres abandonades per la incúria de nostres contemporanis, l’Utrillo les ha escollit i esmarcit cuidadosament en finestres i portals de les rígides parets i altres indrets del edifici, com tambe fustes velles i ferros forjats i molts altres documents d’art que hi havia dintre Maricel, que són testimoni de l’arquitectura de nostre terrer. […]
No voldria pensar amb la desfeta de Maricel, hostatje dels mes valiosos artistes antics i moderns. Fou sa escala principal decorada amb vinticinc mil rajoles catalanes de variats dibuixos, passadissos amb petites arcades guarnides amb marcs de fusta tallada, cornucopies deurades, sales roblertes de riquissims mobles de totes les époques, de belles tapisseries i artístiques pells repujades, llits catalans d’alta capçalera, una bona colecció de vidres d’art catalá, cerámica de gran valor, calaixeres, llumaneres, barguenyos, i un sens fi d’objectes d’art exquisidament instalats. Espaiós menjador d’originals arcades, sostre de bell embigat, arrancat d’un casal que es perdia. Parets amb penós pintats pel notable artista catalá senyor Sert, taula i llar de foc esculturada, escollidíssimes cadires i sillons amb pells de Córdoba, gerros, aiguamanil, i vaixella de Sevres disposades a servir per quin objecte foren fabricades. Magnífic anexe de riques vidrieres que obren pas a la vista per a gosar del revolteig de les aigues esvalotades o de la quietud dels dies de calma, del cel blau i mar d’esmeragda.
A més dels passadissos ornats amb modéjars i altres mobles, hi ha saletes que ostenten quadres de pintors d’aital fama com Goya, Vicente López, retrats de Boldine i Ramón Casas. Hi habia una biblioteca amb sontuosos armaris procedents d’una sacristia roblerts de llibres que son documents de nostra historia, escrits en tots els idiomes, i un recó intim en la biblioteca que a més d’esser agradable per lo ben situat, ornava les parets un paisatje dels més formosos que ha pintat Eliseu Maifrén, acompanyat de J. Mir Mas i Fontdevila amb ses belleses de Sitges. No hi mancava en Galvey, Canals, l’ingenu Sunyer, Santiago Rusiñol, Anglada amb sos prodigis de color i originalitats. Tot aqueix estol de pintors catalans i altres amb dibuixos i aiguaforts de Xavier Nogués i cerámiques d’Aragay que enalteixen al director de l’obra que tant dignament aná distribuint aquestes riqueses per les parets de Maricel.
En el riquissim saló de festes, que és una bella mostra del renaixement catalá, l’Utrillo armonitzá els el-lements antics amb tot lo nou que havia d’afegir-s’hi; om són el artesonat del sostre, arrimadors i portes, ornats de relleu i fines motllures, fondos recamats d’or i parets covertes de sedes, tot feia de mars als valiosíssims quadros de Zubarrán, del gran Greco, Palomino, Pareja i teules catalanes d’inmens calor. I entre esculptures antigues aumentaven la riquesa artística les de joan Llimona, Clará, Casanovas i altres eminents esculptors catalans.
Prop del ric saló hi ha una saleta que estava embellida amb tapissos d’inmens valor, puig eren, amb tota la riquesa de color de la época més brillant dels artistes flamencs. Tampoc hi mancava riquíssima colecció de sedes en tapiceries i brocats de totes les époques, randes i altres puntes i sens fi de joies antiquíssimes.
La part més alta de Maricel, d’on s’ovira tota la costa llevantina del Mediterrá, estava graciosament decorada amb fileres de clavellines, llesamins i enredades de flors variades, enfilant-se per arcades de quadrilatje de fusta, repises amb esculptures i grans plafons de cerámica portuguesa representant passatjes mitológics.”
© 2016 Jordi Fina i Garcia
